Divendres, 26 de novembre del 2010

Amb el fred que feia, ens vam ficar molt de presa al cotxe. Primer vam anar direcció casa meva, ja que a la Niuma li agraden molt les tortugues i com jo en tinc 5 vam anar a veure-les. Totes estaven hivernant, però vaig agafar les dues petites i les van agafar. Una d’elles, la que la Niuma tenia les mans, va caure a terra. Però no va passar res, ja li vaig explicar.
Desprès vam decidir anar a berenar al Mc donalds, on vam passar una bona estona. Per acabar la tarda ens vam dirigir al castell de Sant Joan, ja que elles no havien estat mai allà. Es van quedar al•lucinant al poder veure tot el poble des de allà. Fins un altre. :)

Divendres 19 de novembre del 2010

A les 17h ja estava al cole esperant que sortissin les nenes. La Katerine va ser la primera, desprès la Fatu i finalment, la Niuma. Allà al cole venien pastissos de tots el gustos, i les nenes no es van poder resistir. Van agafar un trosset i ens vam anar direcció a la bolera!
Al arribar a la bolera ens vam dirigir a fer una partida, ja que ni la Niuma ni la Katerine havien jugat mai, i vam pensar que podria ser divertit. I si va ser així. Desprès de tenir diversos problemes amb la nostra pista, que si no funcionava la llum, ni la barrera, etc. vam començar la partida. La Niuma i jo estàvem molt empatades al final de la partida, però al final ella va quedar segona i jo primera. Li va agradar molt jugar, s’ho va passar bé, i sembla una nena competitiva. Al acabar la partida, vam jugar a altres jocs que hi havia per allà i ens vam anar.
Se’m va ocórrer anar a la casa Saladrigues, ja que la meva mare em va dir que hi havia una exposició de flors del jardí botànic, i seria un bon pla per acabar la tarda. Va estar molt be, ens van donar una mena de dossier amb enganxines que havien d’anant fent mentre veies l’exposició. Era molt entretingut. Les nenes van passar un bona estona.
Finalment vam tornar a casa, ja passades les vuit.

Divendres, 12 de novembre del 2010

Ahir va ser un dia tranquil. A les 17:30 vaig anar cap al cole a buscar a la meva mentorada. Allà m’esperava la seva mare, els germans i amics, la Niuma, i la Sheila, una de les mentores, amb la seva parella, la Fatu.

Vam agafar el cotxe i vam anar a aparcar al poliesportiu. Pel camí ens vam posar al dia entre nosaltres. Quants germans son, gustos, aficions... Al arribar vam estar esperant a la Judith, altra mentora que va vindre amb la seva mentorada, Catherine.

Un cop estaven totes juntes, ens vam dirigir al centre. Vam estar una bona estona donant un passeig veient botigues, l’església, el passeig de dintre... Però tant de caminar ens va donar molta gana, i ens vam dirigir a l’Activa. Allà vam berenar totes. Unes un croissant, altre un gelat, una canya de xocolata...
Més tard vam anar al Stradivarius perquè la Judith havia de comprar un regal a la seva cosina. Mentre ella pagava, nosaltres vam anar a esperar-la a fora i vam començar a jugar al pica paret. Desprès anàvem a jugar a “peste alta” però ja era hora de marxar.

Pel camí de tornada al cotxe, jugàvem totes al “veo veo”, fins que vam arribar al poliesportiu.

Aquesta a sigut la meva primera trobada amb la meva mentorada, i ha estat molt bé.

Dimarts, 9 de novembre del 2010

El divendres passat vam fer la festa d’iniciació, on va assistir l’alcalde, el contacte territorial, els mentors, els mentorats, la premsa...

Un cop van acabar amb els discursos vam fer una mena de joc, on mentors i mentorats tenien una peça de puzle, i els petits havien de comprovar amb quina peça encaixava la seva.
Però, la meva peça no encaixava amb cap, i es que hi faltaven dos mentorats que encara no havien arribat. Així doncs, de seguida ens varen dir (hi havia una altra mentora que no tenia mentorat) que potser s’havien perdut i no trobaven el lloc. Així va ser. Es veu que feia estona que donaven voltes buscant el local.

Vam tornar a fer el joc del puzle per saber quina era la nostra mentorada, i per fi la vaig conèixer. Es diu Niuma i té 12 anys. Encara no sé el que li agrada fer i el que no, però em va confessar que li agrada fer pastissos de xocolata i anar al cine. Més tard, vaig parlar amb la seva mare i vam intercanviar els mòbils per poder així estar amb contacte en tot moment.

Vam quedar que aquest divendres aniria a buscar-la desprès de l’escola. No paro de pensar que podem fer, però ja se’m acudirà alguna cosa. Espero que vagi tot molt bé.

COM UN TREN

Són les cinc de la tarda i el tren ja arriba tard. Mentre espero vaig pensant sobre la proposta plantejada avui pel professor de Comunicació oral i escrita. No sé per on començar, i això que el tema no es gaire difícil de desenvolupar, ja que s’ha d’explicar les raons per les quals has escollit una carrera o una altre. El problema es que s’ha de fer una bona redacció i sense faltes d’ortografia. Per fi ha arribat el tren.
Per Calella torno a pensar en la proposta escrita; perquè Història de l’art? He de ser sincera i explicar que aquesta no era la carrera que jo volia fer en un principi, sinó que somiava treballar com a professora de primària, però per desgracia la selectivitat no va anar gaire bé. Així doncs, no vaig poder accedir a Magisteri. Malgrat tot, com a segona opció vaig posar Història de l’art, no per atzar, sinó que ho vaig fer conscientment, sabia que a aquesta carrera si que hi podia accedir. “Propera parada: Canet de Mar”, s’escolta.
Davant meu s’asseu un home amb una mirada molt penetrant que no para de mirant-me de manera estranya. Per ignorar-lo miro cap a la finestra, però l’únic que hi veig son cases adossades, cartells gegants de grans magatzems i a mesura que anem passant les estacions me’n adono que totes son iguals. Torno a rumiar sobre la redacció. Potser tindria que destacar la importància de la meva professora de història de l’art durant el darrer curs. Crec que gran part de la meva afició per l’art ha sigut gràcies a ella. També he de nombrar que vaig repetir segon de batxillerat i que per tant, he fet durant dos anys consecutius aquesta assignatura. Potser va ser això el que em va motivar a escollir aquesta carrera. “Propera parada: Premià de Mar”, ja queda poc per arribar al meu destí.
Queden deu minuts per baixar-me del tren i encara no sé com començar la meva redacció. Però del que estic segura és que la història de l’art em fascina, tot i que aquest es el meu primer any i encara no se ben bé com hi anirà, ja que la carrera és com un trajecte en tren, saps on comença però mai pots saber si arribaràs al teu destí. “Propera parada: l’Hospitalet de Llobregat”, avui he tingut sort i he arribat.