El record

Recordo aquell vint-i-dos de novembre. Ell em va preparar un esmorzar boníssim, el meu preferit. Tot anava bé, però jo havia de parlar sèriament amb ell, no podia continuar amb aquesta farsa. Ja no l’estimava, la nostra relació era molt freda i distant. I l’hi havia de dir.
Disposada a confessar els meus sentiments, ell em va sorprendre amb una capseta vermella. Feia pinta de ser una joia. I això era, un enorme anell d’or blanc. El que em va sorprendre no va ser l’anell sinó les paraules que ell va pronunciar en aquell moment:
- Laia, fa temps que ens coneixem. T’estimo més que res en aquest món, aquests 5 anys he sigut la persona més feliç del planeta i per això et volia demanar que et...
- Tomás, Tomás, para el carro! No se on vols arribar, però jo també t’he de dir una cosa... Ja fa temps que penso que la nostra relació no es la mateixa. Ja no t’estimo com abans, ho sento Tomás.
Ell va agafar el preciós anell d’or blanc i va marxar corrents. Durant un segon vaig pensar en seguir-l’hi però era millor deixar-l’hi sol.
Vaig posar música per així no enfrontar-me als meus pensaments. Volia desconnectar, no pensar en el que acabava de passar. Potser m’havia confós i si que l’estimava. El volia veure. Així doncs, sense pensar-m’ho dos cops, vaig agafar l’abric i em vaig dirigir cap a la Cala Sagrari, segur que hi era allà. Sempre que volia pensar hi anava a passar el temps i a reflexionar sobre els seus problemes quotidians. Segur que la iniciativa per demanar-me matrimoni també va sorgir entre les pedres d’aquells enormes penya-segats.
El vaig buscar per tota la cala, però no el vaig veure enlloc. Finalment, cansada de caminar, vaig seure a un banc, el seu banc. En aquest moment, vaig tornar a veure aquella capseta vermella. La vaig agafar i obrir, aquell preciós anell d’or blanc, em va tornar a sorprendre. Això volia dir que havia estat allà assegut, pensant, com feia sempre. Però, On hi era ara? Per què va deixar l’anell allà?
Vaig fer un altre intent desesperat de trobar-l’ho, però va ser inútil. No era enlloc. Finalment, em vaig acostar a la vora del precipici per observar aquell blau mar. Va ser aquí quan el vaig veure. Estava estirat sobre l’aigua, no feia cap moviment, semblava mort. Jo no sabia que fer, el vaig cridar amb totes les meves forces però ell no responia. Finalment, vaig trucar a l’ambulància.
Avui fa un any que en Tomàs va morir, però encara recordo el seu aroma, la seva veu i les seves mans acariciant el meu rostre. L’enyoro, no he superat la seva mort, però com deia la meva àvia: “La mort no ens roba el nostres sers estimats. Al contrari, els guarda i els immortalitza en el record.” Així doncs, fins després Tomás.